Més aprop, marcant el camí de la carretera, amatllers d'un verd suau, i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpentejava entre els turons. D'ella naixia el camí, s'enfonsava i desapareixia i tornava a emergir de nou entre les atzavares i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap a migdia, la muntanya baixava en una corba suau, onejada de turons, i apareixia l'aldea, aixafada sobre la terra.
MARIA AURÈLIA CAPMANY, la pluja als vidres.
divendres, 5 de març del 2010
Jo sere una gota,
tu sigues el mar
jo sere una flota
i tu el meu capità.
Vagis on vagis
sempre et seguiré
i de tots els mals presagis
et protegiré.
Donam una llavor
i en farè sortir una rosa,
donam el teu amor
i et donare qualsevol cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)